El dia 29 de juny de 2021 la Lídia Verdier ens va fer una xerrada amb el títol Aproximació al temps de Klimt (Baumgarten 1862 – 1918) que va servir per introduir-nos en l’època del pintor austríac i així aprofitar millor la visita al cinema Ideal per veure l’exposició KLIMT.Experiència immersiva el dissabte 3 de juliol. Klimt amb altres pintors va fundar el moviment secessionista austríac Sezessionsstil (1897) que forma part del que es coneix com Art Nouveau i que a Catalunya en diem Modernisme.
Viena viu una època de plenitud la segona meitat del segle XIX. Per una banda tenim la consolidació de l’imperi austríac que el 1867 esdevingué Imperi Austrohongarès. Per una altra banda l’enderrocament de les muralles de Viena ordenades per l’emperador Francesc Josep I l’any 1857, l’emperador va dictaminar també com seria la ronda, la Ringstraße, així com la ubicació i les funcions dels nous edificis que s’havien d’alçar en els terrenys que s’alliberaven. I, finalment, des del punt de vista artístic tenim el desenvolupament del simbolisme que inspirarà tant el secessionisme com el modernisme.
Abans de començar la Lídia ens va passar un fragment de la pel·lícula Sissi emperadriu, perquè a més de ser una pel·lícula romàntica, ens reflecteix molt bé la societat de l’època i deixa veure la important participació de Sissí en la solució del conflicte austrohongarès. I també ens va posar música de Bethoven perquè Klimt va realitzar el Fris Beethoven pintat per a XIV exposició dels secessionistes vienesos, que s’havia organitzat com a homenatge al compositor i en la qual es presentava una monumental escultura policromada de Max Klinger. L’objectiu era que durés el temps de l’exposició i per això el va pintar directament sobre la paret amb materials lleugers. Sortosament la peça s’ha conservat i està exposada des de 1986, és una de les obres de Klimt menys coneguda i alhora més mitificada.
Després de la revolució liberal hongaresa de 1848, paral·lela a la de París, Palerm i altres; els hungaresos s’independitzen, acaben derrotats però el sentiment independentista continua sent molt potent i després de difícis negociacions totes dues parts signen l’acord conegut com el compromís austrohongarès de 1867 (l’Ausgleich). Aquest pacte entre l’emperador i la noblesa magiar fa tornar a Hongria el govern constitucional parlamentari, basat en un cens molt reduït i una gran autonomia interna. Així doncs, l’imperi quedà dividit en dues parts, Àustria i Hongria, que compartien únicament tres ministeris i l’exèrcit, que quedà controlat per l’emperador. Gran part de la classe política hongaresa s’oposà a l’acord, ja que era partidària de la independència aconseguida efímerament en la revolució de 1848. El pacte es va mantenir fins passada la primera guerra mundial en què Hongria va assolir la independència.
L’enderrocament de les Muralles Viena per un decret de l’emperador Francesc Josep I l’any 1857 és molt important tant des del punt de vista urbanístic com des del punt de vista artístic. En aquest decret l’emperador ja definia la mida exacta de la ronda que s’havia de construir enlloc de les muralles i de les esplanades al llarg de tot el seu perímetre, així com la ubicació i les funcions dels nous edificis que s’havien d’alçar en els terrenys que s’alliberaven. Es tractava clarament d’una operació d’estat amb voluntat de posar de manifest la grandeur i la glòria de l’Imperi dels Habsburg.
Des del punt de vista estilístic, en l’arquitectura de la Ringstraße predomina l’historicisme en gairebé totes les seves expressions, des del neoclassicisme a l’eclecticisme. Es parla, a vegades, d’un estil característic de la Ringstraße o Ringstraßenstil donant a entendre que malgrat les solucions individuals donades a cada un dels edificis es tracta d’un projecte global, concebut com a conjunt. Només l’edifici de la Caixa Postal d’Estalvis, obra d’Otto Wagner, construït el 1913 en la fase final de realització del projecte, introdueix ja el nou estil de la Secessió de Viena. Aquest estil és la versió austríaca del simbolisme que té una gran influència en el modernisme català, que seria l’equivalent nostre al moviment vienès. Les formes de l’arquitectura moderna s’hi van introduir després de la Segona Guerra Mundial, en temps de reparació i sutura dels efectes de la guerra. El primer edifici de tipus racionalista que es va aixecar al perímetre de la Ringstraße va ser la Ringturm.
Els simbolistes creien que l’art havia de tenir el propòsit de capturar les veritats absolutes a les quals només podia accedir-se per mètodes indirectes. Així, escrivien d’una manera altament metafòrica i suggestiva, dotant imatges o objectes particulars d’un significat simbòlic. El Manifest simbolista (‘Le Symbolisme’, Le Figaro, 18 set. 1886) va ser publicat l’any 1886 per Jean Moréas. Moréas va anunciar que el simbolisme era hostil amb “els significats simples, les declamacions, el fals sentimentalisme i les descripcions directes”; al contrari, l’objectiu del simbolisme era “abillar l’ideal d’una manera perceptible”; el simbolisme no tenia el seu “propòsit en si mateix, sinó que el seu objectiu únic era expressar l’ideal”:
El moviment simbolista va reemplaçar l’estil oficial de la pintura Historicista, canviant el seu enfocament a la perspectiva subjectiva dels processos psicològics que troben la seva expressió en un llenguatge suggerent de color i forma. La Secessió vienesa es fundà el 3 d’abril del 1897 per artistes com ara Gustav Klimt que es queixaven del conservadorisme predominant en la Viena Künstlerhaus (Acadèmia de Belles Arts), amb la seua tradicional orientació cap a l’historicisme. Els moviments secessionistes de Berlín i de Munic havien precedit la Secessió de Viena, que no organitzà la seua primera exposició fins al 1898.
El 1898, el Pavelló d’Exposicions de la Secessió (conegut simplement com die Sezession) fou construït prop de la vienesa Karlsplatz. Dissenyat per Joseph Maria Olbrich, l’edifici aviat esdevingué conegut simplement com la Secessió (die Sezession), encara que popularment rebé el nom de Col d’Or. Els frisos de Beethoven, de Gustav Klimt, s’alberguen a la planta baixa del pavelló. El grup guanyà un crèdit considerable per la seva política d’exposicions, gràcies a les quals els impressionistes francesos foren molt coneguts entre el públic vienès. La catorzena exposició de la Sezession, dissenyada per Josef Hoffmann i dedicada a Ludwig van Beethoven fou especialment reeixida. Una estàtua de Beethoven de Max Klinger resta al centre de l’edifici, amb un famós fris de Klimt al seu voltant.
Imma Fondevila i l’austríaca Theresia Nickl són les comissàries d’aquesta exposició que barreja art i audiovisuals i que s’acosta a la figura de Klimt des d’un punt de vista inèdit partint del modernisme i del feminisme. La mostra també fa un paral·lelisme entre artistes modernistes de l’època i artistes de la secessió vienesa. L’exposició també li dóna molta importància a el paper de les dones en l’obra de Klimt -en una de les sales podem llegir la frase “No hi ha cap autoretrat meu. Només m’interessen altres persones, especialment les dones”. Les dones l’inspiren i gràcies a dones de l’alta burgesia vienesa es converteix en un dels retratistes més ben pagats de l’època. Klimt va viure amb la seva mare i dues germanes fins a la seva mort, mai es va casar, però sí que va reconèixer diversos fills il·legítims. Només se li coneix una mena de companya sentimental, Emilie Flöge, dissenyadora de roba que representa la nova dona moderna i a qui la mostra la dedica un bonic espai on podem veure fotos dels dos junts.
Però les dones protagonitzen més espais on se’ns parla de l’activisme, l’activitat professional i l’aparença -amb vestuari cedit pel Museu Tèxtil de Terrassa- comparant importants dones de l’activisme i el feminisme catalanes i austríaques.
L’experiència acaba amb la part de realitat virtual, molt més impactant que en altres ocasions, i el Fotomatón on el visitant pot veure la seva cara transformada en una de les obres de Klimt.
Una conferència i una exposició que ens van permetre gaudir de l’art i aprendre moltes coses.
