Dijous 7 d’abril al Casal Robert Brillas, una vuitenta de persones van participar en una magnífica vetllada poètica i musical amb els poemes de la Maria Collado i les cançons dels dos Miquel Casals (pare i fill). Va presentar l’activitat la Rosa Abós, la nostra presidenta i el Joan Puiggròs va llegir la proclama de Sant Jordi.
Proclama de Sant Jordi 2016
Proclamar la festa de Sant Jordi aquest any 2016 té un clar sentit cívic. Enguany ens referirem al mite de Sant Jordi, el drac i la donzella, amb una interpretació més realista per no implicar Catalunya en una bella estampa metafòrica infantil.
Ja sabeu que els pobles que viuen només dels records i dels mites moren tard o d’hora. En aquest cas, estem proposant entendre el vell mite com una aposta per Catalunya i la seva gent, és a dir, tot el poble de Catalunya. Això significa que ha de ser un projecte necessàriament col·lectiu, és a dir, un estricte quefer de poble. Aquesta vocació social que ha de conformar el nostre nou país, ha de contemplar una panoràmica global de Catalunya i tota la seva ciutadania.
Pensem, especialment, en tots aquells que viuen circumstàncies socials o econòmiques difícils. Com podem lluitar per un nou país si ells veuen que part del cos social de Catalunya només dóna patent de catalanitat a la gent assentada econòmicament? I què han de pensar del nostre projecte de país tots aquells que arriben anguniosament a finals de mes?
Aquest és el pitjor drac que se’ns presenta en el context social de Catalunya i si no el sabem resoldre, ens veurem abocats a una contradicció suïcida. És del tot sense sentit esperar que els col·lectius en crisi col·laborin amb entusiasme en la reconstrucció d’un nou país.
I què hi pinta, doncs, la llegenda de Sant Jordi que empara i salva la donzella? Doncs, penso també que són figures metafòriques amb un significat actual. S’explica que un poble com Catalunya que vol esdevenir lliure, s’ha d’inspirar en la figura de Sant Jordi per lluitar contra un enemic que no ens deixa ser com som. És a dir, si Déu ens ha fet així, l’heroi de la llegenda, se’n guardarà prou d’alterar aquests plans divins! Tot plegat una bella metàfora si dins de les nostres venes corre sang d’independència que exigeix també escoltar i atendre tota la ciutadania implicada en el projecte comú.
Parlem també del mite de la donzella que és l’expressió de la nostra fragilitat davant el poderós estat que ens ha estat fagocitant des del 1714.
Tanmateix, la nostra fragilitat individual esdevé un baluard poderós quan les voluntats dels patriotes s’ajunten i s’entrellacen per afirmar-se nacionalment i volen fer de Catalunya, i si voleu els Països Catalans, un bell testimoni en el conjunt dels pobles d’Europa.
Tot plegat és una decidida voluntat de ser. No es pot entendre la tebiesa dels covards en aquests moments. El futur apunta a un repòs definitiu dels vells lluitadors en una pàtria ben seva, així com percebre l’esperança de les noves generacions que s’integren joioses en una nova pàtria.