Dijous 4 de juny a les 19.30 l’Enric Alsinet partint d’una abundant documentació ens va explicar que el Decret de Nova Planta no es va improvisar de cop sinó que és fruit d’una ideologia que arrenca del Conde Duque d’Olivares. Aquest va fracassar en el seu intent d’imposar una monarquia absolutusta i centralitzada, un model d’Espanya en què només havia d’haver una llengua i unes lleis, les de Castella. És a dir que tant la seva gestació com la seva aplicació obeïen a aquest objectiu ben predeterminat: destruir Catalunya com a nació. La xerrada completa les que vam fer l’any passat, la primera la del Crisitan sobre la guerra de successió i la segona del propi Enric sobre l?Esplugues del segle XVIII en que jugava un paper molt important tant la guerra com els canvis que es produeixen quan aquesta acaba com a conseqüència del Decret de la Nova Planta.
El model polític amb que governen els Àustries és un model absolutista com era comú a l’epoca però pel que fa a l’organització territorial avui en diríem confederal. Cada un dels territoris sobre els que governava tenien les seves lleis, la seva moneda, el seu dret civil i, alguns, una llengua pròpia. El principat Catalunya havia desenvolupat un sistema constitucional propi prou avançat per l’època i, a més, els catalans eren fidels a la seva llengua i a la seva cultura que era l’única que s’utilitzava la societat catalana a tots els nivells. De les Corts catalanes havia sorgit la Diputació del General, com a òrgan permanent, que en un principi s’encarregava de recaptar els impostos, però progressivament anà ampliant les seves atribucions i s’hi afegí l’execució de les decisions pactades en les Corts Catalanes, vetllar perquè les Constitucions catalanes i altres lleis de Catalunya fossin respectades pel rei i els seus oficials, i publicar o interpretar els acords pactats en les Corts. Per tant la Generalit limita el poder absolut del rei i el Conde Duque d’Olivares per obtenir els recursos, que la monarquia necessita per mantenir l’espansionisme militar, voldrà imposar l’Unió d’armes (25 de juliol de 1626) i la Generalitat s’hi oposarà perquè afecta les seves seves competències i s’originarà la Guerra dels Segadors, que acabà l’acceptació per part del rei de les Constitucions Catalanes i l’esmentada unió no s’aplicà mai a Catalunya encara que sí a la resta de territoris de la Corona. Aquesta voluntat centralitzadora no desapareix i serà Felip V amb el Decret de Nova Planta del 1916, qui acabarà amb els òrgans polítics catalans i amb la legislació pròpia, també s’inicià la persecució política de la llengua catalana. Catalunya passa a ser governada pel Consejo de Castilla i s’hi aplicaran les lleis castellanes.
L’Enric, ha fet un molt bon treball de recerca de documentació demostrant que les idees que posteriorment desenvolupara el Decret de Nova Planta tenen el seu origen en el Conde Duque de Olivares i la frase següent ho deixa clar: “Tenga V.M. por el negocio más importante de su monarquía, el hacerse rey de España: quiero decir, señor, que no se contente V. M. con ser rey de Portugal, Aragón, de València, conde de Barcelona, sino que trabaje y procure con consejo maduro y secreto, por reducir estos reinos de que se compone España al estilo y leyes de Castilla sin ninguna diferencia, que si V. M. lo alcanza, será el príncipe más poderoso del mundo.” La documentación presentada per l’Enric demostra que hi ha una gran resistencia dels catalans a deixar-se assimilar i que después del Decret continuarà també la resistència. Els altres regnes de la corona: Aragó, València i Les Illes, també tingueren els corresponents Decrets de Nova Planta. Els objectius són clars: suprimir les instituciones i les lleis, la capacitat de recaptar i administrar els recursos propis, perseguir la llengua i la cultura catalanes. La conclusió final de la xerrada és evident: les mentalitats d’uns i altres, llavors i ara són les mateixes.
Acabo amb un petit recull de perles:
“El Principado de Cataluña, por su obstinada reveldía y resistencia, ha perdido sus leyes, constituciones, privilegios y prerrogativas.”
“Se podrá prevenir el cuidado de introducir la lengua castellana en aquel país, la importancia de hacer uniforme la lengua se ha reconocido siempre por grande y es una señal de dominación o superioridad de los príncipes o naciones. (…) Pero como cada nación, parece que señaló la naturaleza un idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y más cuando el genio de la nación (como el de los catalanes) es tenaz, altivo y amante de las cosas de su país y para que eso parece conveniente impulsarlo, dar sobre esto instrucciones, providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado“. (subratllat meu)
“La tenaz resitencia de los catalanes contra la debida sujeción a mi legítimo dominio que desconoció su Perfidia, en que se indujeron muchos sujetos notables de las Universidades literarias de aquel País, provocó mi justicia y obligó mi Providencia a mandar se cerrasen las universidades.”
Que en la Audiencia i ante los corregidores se sigan los pleitos en lengua castellana, y en los demás tribunales inferiores se permita por aora el uso de la catalana, hasta que los escribanos se vayan instruyendo en la castellana.
Que en las escuelas de primeras letras y de gramática no se permitan los libros en lengua catalana, escribir ni hablar en ella dentro de las escuelas, y que la doctrina cristiana sea y la aprendan en castellano.
En haver el rey Felip rendit Barcelona junt amb tot Catalunya, aleshores començaren els més grans treballs que mai Catalunya hagués passat dels moros ençà. Començaren per Catalunya a fer pagar un compòsit molt gran: segons el lloc o terme es pagava tant cada quinzenada. A Súria pagàvem cada quinzenada 84 rals de vuit, i pagàvem quinze o setze quinzenades. I després entrà el cadastre. Una paga molt rigorosa. Després compongueren el cadastre, que vol dir esclau que la gent havia de pagar per la terra: tant per la bona, tant per la dolenta, tant per les vinyes, tant per olivers, tant per cada animal. També feien pagar a la industria, als menestrals segons l’ofici i als jornalers també. I als mercaders deu lliures per cent. Amb que hi havia els majors treballs que mai Catalunya hagués passat, des de els temps en què els moros hi eren. A les persones feien pagar el personal, que era: als amos de casa 45 rals a cadascú, i, als demés, 25 rals. I això era comunament. I pagar cada any. I pels termes i universitats, en no poder pagar, enviaven una partida de soldats que deien, a discreció, qui els havia de donar tot quan volien. Que la pobre gent patia més que no es pot pensar. I els comuns aposentaven els soldats a les cases que no podien pagar. (queixa d’un pagès de Súria)