per Anna Maria Marco
Esplugues de Llobregat, 21 de març de 2026
És difícil travessar les portes de la Sagrada Família sense sentir que s’entra en un espai on el temps es dilata. El passat dissabte 21 de març, els socis del Grup d’Estudis d’Esplugues, no només hi vam entrar com a visitants, ho vam fer com a testimonis privilegiats d’una història encara viva. Lluny de la mirada habitual del turista, la visita ens va obrir les portes de la cripta i ens va convidar a recórrer, amb detall i context, el llarg camí de construcció d’una basílica que és molt més que un símbol. Qui era realment Gaudí mentre aixecava aquest temple? Quins condicionants històrics, socials i personals van modelar la seva obra? Amb aquestes preguntes com a fil conductor, la jornada es va convertir en una experiència reveladora que ens va permetre redescobrir un dels espais més emblemàtics de la ciutat de Barcelona.
A l’entrada de la basílica, ens va rebre mossèn Josep Maria Turull, rector de la parròquia, amb una acollida que anava molt més enllà de la cortesia institucional. Amb un tracte proper i càlid va crear des del primer moment un ambient de confiança i complicitat. El mossèn en va presentar el nostre primer guia, el voluntari Joan Albaigés, qui va tenir un gest especial cap a la nostra tasca, amb un sincer elogi a la pàgina web de la nostra entitat, que va ser rebut amb orgull per tots els socis presents i que va reforçar el sentit de comunitat que ens uneix.
La visita es va estructurar en dues parts ben diferenciades. La primera ens va conduir a la cripta, un espai carregat de simbolisme i d’orígens. Allà, Joan Albaigés, ens va oferir una introducció rigorosa i alhora entenedora, situant-nos en el context social i polític de l’època en què Antoni Gaudí assumia el repte de continuar la construcció d’un temple que ja havia estat iniciat. Amb una explicació detallada, vam resseguir també els primers passos de l’arquitecte, des de la seva arribada des de Reus fins al moment en què accepta un encàrrec que acabaria marcant, no només la seva trajectòria, sinó també la fisonomia i la identitat de tota una ciutat.
Al llarg de l’explicació, va anar prenent forma la visió profundament espiritual d’Antoni Gaudí, per a qui la fe era el nucli que impregnava tota la seva obra. La seva arquitectura neix d’aquesta religiositat intensa. Per a ell, espai i llum eren inseparables perquè la llum era expressió directa de la vida i, alhora, del diví. Cada pedra, lluny de ser un simple element constructiu, esdevenia portadora de significat i cada forma evocava la natura, entesa com a creació de Déu. Fins i tot solucions com l’arquitectura catenària responen a aquesta voluntat d’harmonia amb les lleis naturals, que Gaudí interpretava com a reflex de l’ordre diví. En aquest univers, la gent no n’era espectadora, sinó part essencial del temple, concebut com un espai viu i compartit. Volia que tothom sentís l’església com a pròpia.
Un cop amarats de tot el que havíem après a la cripta, vam abordar la segona part de la visita sortint a l’exterior de la basílica. Va ser aleshores quan les façanes van esdevenir protagonistes. D’una banda, la del Naixement, l’única que Antoni Gaudí va veure avançar de manera directa, es desplega com una explosió de vida: exuberant, detallista, plena de formes que evoquen la creació, la natura i la joia del naixement de Jesús, amb la Sagrada Família com a eix central d’una rica simbologia litúrgica. De l’altra banda, la façana de la Passió, obra de l’escultor Josep Maria Subirachs, ofereix un fort contrast: més nua, més austera, mostrada amb ossos i cossos mortals, però profundament expressiva, segueix els esbossos i la idea original de Gaudí per transmetre el sofriment dels darrers moments de Crist.
Seguidament, ens va rebre la Cristina Martín, guia oficial de la basílica, que, després d’acompanyar-nos a superar el control de seguretat, ens va mostrar la maqueta de la basílica. Allà vam poder prendre consciència del punt en què es troba actualment la construcció i del camí que encara queda per recórrer, tot entenent millor la magnitud del projecte.
Amb les seves explicacions, vam descobrir la importància dels colors que filtren els vitralls. També ens va fer fixar en les columnes, autèntics eixos estructurals que fan possible l’alçada imponent de la basílica: inclinades, ramificades, concebudes amb una precisió extraordinària per sostenir el pes i distribuir-lo amb eficàcia.
La sensació allà dins és la d’endinsar-se en un bosc frondós: els pilars s’alcen com troncs d’arbres que es bifurquen en branques per sostenir l’estructura, mentre la llum acolorida dels vitralls suggereix unes fulles que filtren la claror i converteixen l’espai en un organisme viu, en plena harmonia entre natura i arquitectura.
I, gairebé com un eco final de tot el que havíem vist i après, van ressonar les paraules que ens havia compartit Joan Albagés sobre l’anècdota del dia que li van donar el títol d’arquitecte a Gaudí.
“No sé si li donem el títol a un boig o un geni, el temps ho dirà”
Potser Gaudí va ser una mica de totes dues coses, però és precisament en aquesta frontera on neixen les obres que transcendeixen el temps i acaben formant part de l’ànima d’una ciutat.
Per acabar, no podem deixar de destacar algunes de les petites meravelles que ens van captivar. Gaudí va impregnar la Sagrada Família de detalls que passen desapercebuts a primer cop d’ull: les cares de moltes de les figures de les façanes són en realitat els rostres dels seus propis treballadors, un homenatge discret però molt humà. Les tortugues, una marina i l’altre terrestre, que indiquen l’orientació del temple entre mar i muntanya. I un altre gest carregat de respecte: Gaudí no va permetre que l’alçada de la basílica superés la de la muntanya de Montjuïc, ja que considerava que aquesta era obra de Déu i ell no podia posar-se per sobre. Són petits detalls que mostren no només la seva creativitat i enginy, sinó també la profunda espiritualitat i sensibilitat que van guiar tota la seva obra.
