Minipimer, d’Esplugues al Món

Al Centre Cultural l’Avenç, el 3 de febrer de 2022, el Joan Ribas Ariño ens va fer una conferència organitzada pel Grup d’Estudis d’Esplugues sobre l’origen del minimíper que des d’Esplugues s’ha estès a tot el món. Com és habitual el públic va respondre omplint la sala.

La primera batedora de mà la va inventar l’enginyer suís Roger Perrinjaquet l’any 1950, però no va tirar endavant. La versió definitiva la va dissenyar l’enginyer Gabriel Lluelles, treballant per Industrias Pimer (Pequeñas Industrias Mecánico Eléctricas Reunidas) i es va llançar al mercat l’any 1959. Des de llavors, Minipimer és el nom popular per la batedora de mà. 

En Josep Francesc va fundar Pimer l’any 1945. L’any 1949 va construir un magatzem a l’avinguda de Cornellà i l’any 1952 hi va afegir una planta industrial de 1.000 m2 per fabricar aparells elèctrics.

Pimer va començar durant els anys 50 amb molinets de cafè, aspiradores, trituradores i una batedora de mà que no acabava de convèncer a Francesc i Lluelles, ja que “era més pràctic portar la batedora als aliments que no pas els aliments a la batedora”. Amb aquesta idea van dissenyar el primer Minipimer, que, com he dit, es va llançar al mercat l’any 1959. 

El nou Minipimer ben aviat va esdevenir un aparell essencial per les cuines espanyoles, especialment per fer salses com maionesa i tomàquet, i també batuts (farinetes) pels menuts. Era a gairebé totes les llistes de regals de casament.

L’any 1960, Pimer va construir una nova fàbrica de 6.500 m2 al polígon El Gall. I ho va fer just a l’hora, ja que va coincidir amb dos canvis importants. L’any 1957, 6 nacions van signar el Tractat de Roma, obrint la porta al Mercat Comú Europeu. I l’any 1959, Espanya es va obrir al món amb el “Plan de Estabilización y Desarrollo”, un bon suport pel comerç internacional, les inversions estrangeres i el turisme. L’activitat va anar creixent en tots els àmbits, afavorint la qualitat de vida i així la demanda de productes com els aparells elèctrics per la cuina i la llar. 

Amb aquest panorama, vet aquí que l’empresa Alemanya Braun (fabricant de les conegudes afaitadores), va comprar Pimer l’any 1962. A Braun li agradava el Minipimer i fins i tot va instaurar la col·laboració del seu cap de disseny, Dieter Rams. Pimer esdevingué Braun Espanyola, i amb director alemany: Hans Horst Semmel. 

Els anys 60 van ser ben bons pel Minipimer. Es va presentar amb èxit a la Fira de Barcelona, amb un concurs per fer maionesa. També es va fer publicitat a TV1. La segona versió de Minipimer es va enllestir l’any 1964, amb un disseny més atractiu i amb més eficiència. D’aquesta manera, a finals dels anys 60 ja es venien 250.000 aparells cada any en tot el mercat espanyol. 

L’any 1967 l’empresa americana Gillette va comprar Braun. No ens va afectar, ja que als americans també els agradaven els aparells de cuina.

Tot seguia bé a l’inici dels anys 70, però la mort del dictador Franco, l’any 1975, i la transició cap a la democràcia van portar un període d’incertesa. Així doncs, els nous directors Lorne Waxlax (71-76) i Archie Livis (76-81) van decidir promocionar l’exportació cap a tota Europa, treballant amb les delegacions comercials de Braun. 

També hi va ajudar un nou disseny amb velocitat variable, ampliant i millorant les aplicacions. A la vegada l’equip tècnic va dissenyar un nou motor i en va automatitzar la producció. De fet, tot el procés de fabricació va anar millorant. I també l’administració, amb el nou ordinador IBM 360. 

D’aquesta manera, la producció i les vendes de Minipimer van remuntar dels 250.000 aparells anuals a finals dels anys 60 fins els 466.000 de l’any 1980, amb l’expansió al mercat espanyol i l’inici de les exportacions.  

Una nova col·lecció es va presentar els anys 1983 i 1987, amb dues versions. Una versió senzilla i pràctica, successora de la anterior. I la gama alta, amb accessoris com la picadora que ampliava la utilitat del Minipimer, per exemple picant carn i cuinant a casa les noves hamburgueses. Aquestes novetats van ajudar a créixer a Europa i també iniciar l’exportació a Estats Units i Canadà, els anys 1980 i 1983. 

L’altra novetat va ser la fàbrica de Mèxic, amb la una doble intenció: entrar al mercat mexicà i a la vegada millorar el servei a Estats Units i Canadà tot apropant producció a distribució, reduint costos i el risc associat a les variacions del tipus de canvi, i amb la perspectiva del nou Tractat de Lliure Comerç de Nord-Amèrica, ja en negociació. El projecte es va aprovar l’any 1983. En Livis em va demanar la col·laboració en muntar el projecte i després em va assignar la direcció de l’operació mexicana. La producció es va iniciar l’any 1985 i es va introduir al mercat mexicà el mes de setembre. Les vendes anaven tirant endavant en tots tres països. Va ser ben acollit a Mèxic, d’entrada per fer “licuados y batidos” d’una manera més pràctica que la batedora de vas. El 21 d’octubre de 1987 vàrem celebrar l’enviament d’un milió de productes als Estats Units amb tota una festa.

D’aquesta manera, la producció i las vendes van prosperar dels 466.000 aparells l’any 1980 als 2.720.000 l’any 1990, 1.820.000 fets a Esplugues i 900.000 a Mèxic (200.000 pel mercat mexicà)  

La fàbrica d’Esplugues va anar creixent, de 6.500 m2 construïts l’any 1960, fins els 37.000 m2. I cada vegada més eficient, continuant l’automatització de tots els processos, des dels components, com peces de plàstic i motors, fins les línies de muntatge. Fins i tot el magatzem de components va començar a funcionar d’una manera totalment automatitzada.

Vaig tornar de Mèxic l’any 1991 per ocupar la direcció de Braun Española. I van ser uns altres 10 anys ben interessants i exitosos. 

Els anys 90 van marcar una època de renovació. La gama alta anava perdent ritme i la gama tradicional popular tenia més competència d’altres marques. A més, l’Europa central demanava un aparell diferent, per combinats a partir de farines i masses pesades, com pastissos, pizza i pa.   

Així doncs, tres novetats. La primera, 1994, va ser l’aparell amb una gama més amplia d’aplicacions que demanava l’Europa Central. Es va anomenar Multimix. Va seguir la nova gama alta, l’any 1995, amb peus de plàstic i peu metàl·lic, i un nou assortit de picadores. I a l’any 1997 vàrem tenir a punt la nova gama tradicional, amb una varietat de colors i accessoris. 

L’exportació es va escampar cap a Japó i Xina. 

La renovació de la fàbrica va continuar. Un exemple va ser les noves 37 màquines d’injecció de plàstic, amb un procés totalment automatitzat, des de l’abastiment de primera matèria fins l’embalat de peces acabades.

La formació de tot l’equip també era un tema important. L’any 2000 vàrem oferir  100 programes, des de formació acadèmica fins anglès, tècnica i qualitat.

La producció i les vendes van passar dels anomenats 2.720.000 aparells l’any 1990 (1.820.000 fets  a Esplugues i 900.000 a Mèxic) fins els 5.200.000 l’any 2000, 3.970.000 fets a Esplugues 1.230.000 a Mèxic. Tot un èxit!

L’any 2001 ens va portar una etapa d’incertesa. Gillette travessava una època confusa que va acabar amb la fusió amb Procter and Gamble (P&G) l’any 2005. A P&G li interessaven especialment les afaitadores Braun i Gillette, i també els raspalls de dents Oral-B. Pels demés productes començava una etapa de canvi. 

La fàbrica d’Esplugues va tancar l’any 2006. La producció va passar a l’est europeu, exemple Polònia. El disseny es va concentrar a Braun Kronberg. Les distribuïdores de Braun van continuar venent els productes, però finalment P&G va cedir la distribució a De’Longhi (italiana) l’any 2012, mantenint la propietat de la marca.

Amb tot, el nostre Minipimer segueix ben viu, amb nous models i mantenint la primera posició global en batedores de mà, amb bona presencia a totes les botigues. Un bon llegat que perdura, ben ferm i apreciat. 

Joan Ribas Ariño