Dijous 4 de febrer la Lídia Verdier ens va fer la primera xerrada de l’any sobre Enric Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya. L’any passat va ser el centenari de la seva constitució (6 d’abril de 1914) precisament 200 anys després de perdre les intitucions pròpies el 1714, com el mateix Prat de la Riba va dir en el seu discurs d’investidura. La Mancomunitat no era més que la unió de les quatre diputacions catalanes, per tant, sense poder polític. Però és important perquè per primera vegada després de 200 anys els catalans i catalanes teníem una institució pròpia que ens representés i, a més, Enric Prat de la Riba va iniciar una tasca cultural i d’infraestructures impressionant pels pocs mitjans econòmics de què disposava.
Per situar-nos, la Lídia va fer un repàs de la història d’Espanya al segle XIX començant per la guerra del francès i acabant amb al restauració borbònica. Cal destacar-ne dos aspectes, el primer, és que la primera constitució democràtica d’Espanya, la de Cadis, és centralista i jacobina i no reconeix l’especificitat catalana desoint la voluntat dels representants catalans que tenien el mandat esplícit de reivindicar l’especificitat de Catalunya. També és important el desenvolupament del catalanisme destacant el 1973 quan es va proclamar l’Estat Català dins la república Federal Espanyola i les Bases de Manresa de 1892 (Bases per a la Constitució Regional Catalana) que concretren en un document com s’havia de governar Catalunya i la seva relació amb Espanya.
Enric Prat de la Riba (Castellterçol 1870 – Barcelona 1917) és la figura cabdal que aglutinarà el catalanisme conservador i que impulsarà la Mancomunitat. Tot i que les Bases de Manresa volien una autonomia política, el catalanisme conservador va optar pel realisme i impulsà la Mancomunitat com un primer pas ja que el 1919 va aprovar El Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Després de la seva mort el va substituir per l’arquitecte i polític Josep Puig i Cafalch. La dreta espanyola més retrògrada no només podia acceptar un estatut d’autonomia sinó que la Mancomunitat li semblava massa i una de les primeres coses que farà el Dictador Primo de Rivera serà suprimir-la. L’Estatut no el tindrem fins el 1932 després de proclamada la república.
La Mancomunitat va portar a terme una tasca molt important d’infraestructures de camins i ports, d’obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència, cultura i sanitat. Es tractava de fer servir tots els mitjans possibles per modernitzar el país i també d’incorporar a la tasca les persones més preparades sense tenir en compte les opcions ideològiques. La normalització de la llengua amb la creació de la Secció Filològica de l’l’Institut d’Estudis Catalans. L’ensenyament i la universistat no era competència de la Mancomunitat i, per tant el sistema escolar depenia del govern central, la Moncomunitat va decidir d’actuar en els sectors més necessaris, l’escola del treball (formació professional), l’escola de bibliotecàries i la xarxa de Biblioteques populars i la Biblioteca de Catalunya, la recerca científica amb l’IEC, el Servei Meteorològic…
En la tasca de normalització lingüística va jugar un paper fonamental Pompeu Fabra. El català tenia una situació de llengua minoritzada, no tenia reconegut el reconeixement legal. Tot procés de normalització implica dos aspectes l’ús social i la codificació. La codoficació serà la tasca de la Secció filolòigca que farà les Normes ortogràfiques (1913), la gramàtica normativa (1918) i el diccionari normatiu (1932). L’any 1932 és també decisiu per dos aspectes més, per una banda, es completava la tasca de normativització i, per l’altra, el català tornava a ser llengua ocicila a Catalunya, gràcies a l’Estatut, i els escriptors valencians aprovaven les Normes de Castelló que era l’adaptació de les normes de l’IEC al País Valencià.
Va incidir també en la modernització de l’economia, tant de la indústria com de l’agricultura i la ramaderia. Va incidir en temes de salut, en la formació de funcionaris, en l’esport…
La xarrada va acabar amb la intervenció de moltes de les persones que van omplir el Casal.
Podeu seguir la conferència sensera al youtube del Grup d’Estudis teniu l’enllaç al final de l’article i també veure les Fotos de la xerrada la facebook.
ANNEX
Creació d’escoles tècniques:
- 1904 Creació del patronat de la Universitat Industrial per impuls de la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona amb el fomen del Treball Nacional o altres entitats empresarials vinculades al teixit productiu.
- 1905 Adquisició de la gran fàbrica Batlló al carrer Urgell de Barcelona.
- 1909 Escola de Directors d’Indústries Tèxtils.
- Escola de Directors de Blanqueig. Tintoreria, Estampació i Acabats, així com de la d’Adoberia de pells.
- 1913 Escola del Treball, vespertina per a joves obrers i amb diversos especialistes. Queda independitzada de l’Escola d’Enginyers Industrials. Fou la primera escola-taller.
- 1915 Institut de Química aplicada.
- 1917 Escola de Directors d’Indústries Elèctriques.
- 1917 S’incorporen a la Universitat Industrial les escoles tècniques de Canet, Sitges, Terrassa, Mataró, Badalona, Vilanova i la Geltrú, Sabadell i Manresa.
- 1917 Inici dels ensenyaments tècnics per correspondència.
- 1919 Escola d’Indústries Mecàniques. Es fusionà amb la de Directors d’Indústries Elèctriques, sota la direcció d’Esteve Terradas
- 1921 Laboratori General d’Assaig i Condicionament. Es dedicava a donar suport tècnic a la indústria amb anàlisis, proves, certificacions i recerques. El seu hereu és el Laboratori General d’Assaig i Investigacions de la Generalitat (1984), traslladat a Bellaterra el 1987.