Esplugues de Llobregat 12 de desembre 2019.
Dijous 12 de desembre vam celebrar que la Crònica de la Vida d’Esplugues porta 70 anys ininterromputs recollint els fets del nostre poble. El lloc, l’Avenç i l’hora l’habitual de 2/4 de 8. L’acte va ser protagonitzat pel Miquel Casellas, membre de la Junta del Grup d’Estudis d’Esplugues i de l’equip de redacció de la revista; el Joan Puiggròs, de la junta del GEE; Joan Torras, exdirector de la revista; i la Lluïsa Morera, actual directora. Ens van fer un repassada de la història de la revista des dels seus orígens en castellà i lligada a les forces vives del franquisme a Esplugues, al Pasqual Juan que va pilotar la transició democràtica i la catalanització de la revista, al Joan Torras i la Lluïsa Morera. Gairebé un centenars de persones assistents va demostrar l’arrelament de la revista al nostre poble. Divendres al Convent de Montsió una magnífica versió del Poema de Nadal va tancar els actes del 70 aniversari.
El Miquel Casellas fa fer la presentació i la cloenda. Al final va presentar un powerpoint amb dades de la revista, directors i directora, equips de redacció i col·laboradors/es. Va recordar també moments importants de la revista. El Joan Puiggròs va fer una reflexió sobre la comunicació social, va explicar els orígens de la revista lligada al règim franquista i va acabar explicant algunes vivències a partir de l’any 67 quan va començar la seva col·laboració amb la revista.
El Joan Torras va entrar a la revista poc després de venir a viure a Esplugues, l’any 1997, en la darrera etapa com a director de Pasqual Joan i el va succeir com a director l’any 2000 fins al final del 2004 que fou substituït per l’actual directora Lluïsa Morera. El Joan va recordar amb molta estimació la gran feina que havia fet el Pasqual Juan per mantenir viva la revista i va recordar anècdotes personals d’aquest relació.
I, finalment l’actual directora la Lluïsa Morera va parlar de les dificultats de tirar endavant una revista com aquesta que vol mantenir la seva independència per poder servir millor a tots els espluguins i espluguines. Va elogiar la feina dels membres
El fundador va ser Josep Català i Soler, l’acompanyava en el primer equip de redacció Luis Lorenzo Sampedro, tots dos acabarien sent designats alcaldes pel règim dictatorial. Pasqual Juan assumeix la direcció l’any 1959 fins l’any 1979. Jordi Bonet assumeix la direcció perquè en aquell moment s’exigeix que el director fos periodista. Pasqual Juan reprèn la direcció fins 1999 en què serà substituït per Joan Torras i el 2005 Lluïsa Morera serà nomenada directora fins l’actualitat.
La importància de la comunicació social per Joan Puiggròs
Permeteu-me que iniciï la meva intervenció relativa a la revista Vida d’Esplugues, amb una decidida referència a la comunicació social. És a dir, la necessitat que els ciutadans, tant homes com dones, expressin la seva vinculació a la societat aportant opinions, propostes, crítiques al conjunt de la societat, amb independència del que pensin, opinin o creguin els dirigents d’aquesta societat. És a dir, “recollir els fets del nostre poble” com expressen els cartells d’aquest acte afixats al carrer.
Com a activitat primera apareix la necessitat d’informar què passa en la col·lectivitat on es viu. Però, freqüentment, això significa també una crítica o valoració positiva o negativa a determinades actuacions dels qui decideixen com i què ha de fer o no fer una col·lectivitat. Aquesta és la raó per la qual una revista o mitjà de comunicació té una línia informativa concreta, que respecta les opinions dels ciutadans i les exposa públicament, amb l’esperança de ser reconegudes i valorades per la societat, i hom espera que aquesta les faci seves i siguin escoltades i observades pels dirigents.
Quan el 15 de gener de l’any 1950 sortia el primer exemplar de Vida de Esplugas, reflectia la necessitat de recollir una “Vibración local” atès que la Dictadura del general Franco ja feia 11 anys que tallava de soca rel tot tipus de “vibració” ciutadana. En efecte, es recollia el resultat de “terra cremada” característica dels règims radicalment autoritaris. Com es podia “vibrar” si havien anorreat totes les nostres il·lusions de poble?
El propòsit inicial del fundador de “Vida de Esplugas” Sr. Josep Català i Soler era “convertirse en un ágil vehículo de divulgación cultural y en fuente de adecuada información de la realidad presente”. Tanmateix, la publicació aspirava a constituir un comprensiu vincle d’harmonia i solidaritat que superés una “conformidad y un excepticismo” que s’expressava en un lacònic: “aquí no hi ha res a fer”.
Ara bé, els anys van passar i la “Vibración Local” no va poder evitar que el conformisme submís que manifestaven els autors dels articles que presentava la revista es convertís en una vibració de sentit contrari, perquè la situació dictatorial, per més disfresses que fessin servir no donava per més i cada cop reculaven més amb la impotència de sentir que se’ls escapava de les mans una situació “contra natura” i un jovent que no havia viscut la guerra i no combregava amb les imposicions feixistes.
Un servidor, que vaig presentar un prudent article l’any 1967, en castellà i intitulat: “El mensaje de Navidad” ja feia uns quants anys que coneixia els mètodes i les “vibracions” dels moviments del jovent falangista, en les seves accions brutals i agressives contra els Minyons de Muntanya, amb “vibracions catalanes” del tot oposades al jovent del règim franquista. Però, en aquell moment, pensés com pensés, s’imposava una prudència elemental. Ho vaig signar com a “Delfí”.
El segon article, també en castellà i amb el mateix pseudònim, ja era una mica més democràtic: “Una cultura para todos”. El tercer article ja el vaig signar amb el meu nom propi i el seu títol va ser: “Las Generaciones” en el qual insinuava que la Humanitat necessitava la constant superació de les generacions. Era evident, que el règim no trigaria a anar–se’n en orris i, per això, acceptaven els molt acurats articles d’un nou jovent, mentre no expressessin idees oposades o inconvenients al franquisme.
Després vingué l’homenatge al Pompeu Fabra que vam promoure en Josep Prats i jo mateix, que em va permetre fer-ne una ressenya el Maig – Juny 1968 ometent la signatura.
Hi van seguir així diversos articles que, segons els aires que corrien, els signava amb pseudònim o bé amb el propi, amb un progressiu inconformisme que el segon director de la revista, Pasqual Juan Lloret, una bellíssima persona, feia tota mena d’equilibris amb les pressions foranes que rebia per retornar-me al bon camí. D’amables suggeriments de Pasqual Juan no hi van faltar. Cal agrair-li una discreta actuació respecte a la meva persona, perquè els membres espluguins de la “Guardia de Franco” em consideraven un element força pertorbador que calia separar de la redacció de la revista. Però les diverses temptatives no van reeixir.
Així van transcórrer els anys en els quals vaig col·laborar en la venda als quioscos, la correcció de galerades i ajudant en tot el que podia a Pasqual Juan. Voldria, en aquests moments, reiterar l’excel·lent amistat que ens va unir sempre i el meu respecte per la seva actitud comprensiva respecte els meus articles.
També hi van col·laborar en aquell temps d’altres persones, que no es van significar per cap tendència política. Companys de redacció com en Serra, Culebras, Nieto i diversos col·laboradors més, sempre van mantenir un digne respecte. Un equip de col·laboradors que vull esmentar per la seva eficaç ajuda s’ubicava en la Biblioteca Popular, en aquells moments instal·lada en la planta baixa de l’Ajuntament de la vila. La bibliotecària Natàlia Hernández de Avilés, no sols va presentar molts articles en els que reflectia les activitats de la Biblioteca amb el títol de “Nuestra Biblioteca” sinó que també va mobilitzar diferents lectors per endegar les adreces dels subscriptors, l’enfaixat i afixació de segells a l’hora de repartir les diferents edicions de Vida d’Esplugas.
La seva ajudant, Leonor Castillo Faura, fou una excel·lent col·laboradora en cada edició de la revista i va mobilitzar lectors assidus de la Biblioteca per les tasques d’enfaixat i repartició, secundada fidelment per la seva filla M. Teresa Carbonell i per lectores fidels, d’entre elles la Isabel Lozano. Per cert, tant la M.Teresa Carbonell com la Isabel Lozano van presentar diversos articles encapçalats amb el títol “Rincon Femenino”. Es pot dir que la Biblioteca Popular era tot un puntal formidable en la gestió de la revista.
La meva narració s’atura aquí. Un cop mort el Dictador les coses van canviar radicalment i jo vaig seguir confegint articles d’acord amb les directrius del nou director de la revista Joan Torras. Aquesta nova etapa va convertir les antigues “vibracions” en l’ànima del poble.
Amb aquest precedent personal, entenc l’expressió “recollint els fets del nostre poble” que esmentava al principi, amb una significació especial. En la meva opinió, Vida d’Esplugues no pot esdevenir mai un capítol de successos del què passa al poble, sinó el reflex d’un estat d’opinió que el cos de la revista jutja majoritari.
És, doncs, una posició certament incòmoda però absolutament necessària per reflectir què pensa la ciutadania independentment dels mecanismes de poder. És a dir, estem en una estructura democràtica i sentim a dins les nostres consciències la mateixa sensació que encara hi ha molt a fer per superar definitivament les barreres autoritàries.
Moltes gràcies!
