Malgrat el desconeixement popular de la seva vida i obra, Ramon Llull (Palma, 1232-1316) és el primer gran escriptor de la llengua catalana. Un autèntic savi en l’obra del qual hi tenen cabuda la filosofia, la religió, la ciència i la mística. L’any que se celebra el setè centenari de la seva mort el Grup d’Estudis d’Esplugues hem volgut acostar-nos a l’essència de la seva vida i pensament amb el professor Pee Villaba i Varneda. Tot i la importància de Llull aquest és l’únic acte programat a Esplugues.
Pere Villalba i Varneda és professor emèrit de la UAB, Doctor honoris causa per la Universitat de Palerm, acadèmic de l’Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona, membre editor de les obres llatines de Ramon Llull (ROL) i membre de la Maioricencis Schola Lullistica.
Ramon Llull és un intel·lectual laic de la baixa Edat Mitjana nascut a Palma de Mallorca (1232-1316), el qual desplegà una gran activitat filosòfica, teològica, científica, informativa i diplomàtica en diversos països de l’àmbit de la Mediterrània i del centre d’Europa: la seva dèria era la d’escriure sobre el seu Déu i donar-lo a conèixer a tots i a tothom, d’aquí que jo l’anomeni ‘l’escriptor de Déu’ sense límits.
Ramon Llull sabé formar-se en tots els coneixements del moment, aplicant-s’hi en qualsevol avinentesa i en trobades amb estudiosos científics, filòsofs i teòlegs, sense esquivar els individus subtils del carrer: només fou autodidacte en part, però sabia escoltar, preguntar i investigar.
El resultat final d’aquesta gestió del coneixement fou una Teologia filosòfica o, si es vol, una Filosofia teològica i això fa que Ramon Llull sigui avui dia un model de pensament multivalent, un prototipus obert davant la controvèrsia hodierna.
Ramon Llull, doncs, ‘l’escriptor de Déu’, fou autor de 275 obres (17 en català, 34 en català/llatí, 224 en llatí) i realitzà més de 15.000 km per expandir el missatge religiós, social i cultural amb un format racionalitzador que ajuda a fer-lo acceptable.
(Pere Villalba)
Villalba va publicar, el setembre de 2015, el primer llibre d’una trilogia dedicada a Ramon Llull, sota el títol ‘Ramon Llull. Vida i obres’, editat per l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Fundació Elsa Peretti. Es tracta d’una obra de síntesi d’alta divulgació, resultat d’anys de recerca, que té l’objectiu de fer més accessibles els darrers cent cinquanta anys d’investigació global sobre la persona, el pensament i les obres de l’intel·lectual mallorquí.
Cada volum de la trilogia té més de mil pàgines. El primer abraça el període del 1232 al 1288, i analitza els números de l’1 al 32 de les obres del catàleg lul·lià ―entre les quals hi ha el colossal Llibre de contemplació en Déu. El segon volum, pràcticament enllestit, està dedicat al període 1289-1311 i se centra en les cent cinquanta-quatre obres que segueixen les analitzades en el volum anterior. El tercer volum comprendrà del 1312 al 1316 i analitzarà les vuitanta-cinc obres restants.
Ramon Llull és un intel·lectual laic de la baixa edat mitjana que, nascut a Palma de Mallorca, desplegà una activitat filosòfica, científica i diplomàtica en diversos països de la Mediterrània i centre d’Europa: sense estar afiliat a cap corrent ideològic ni pertànyer a cap institució acadèmica ni a cap organisme eclesiàstic, es comprometé en un projecte de millora cultural, social, religiosa i política de Mallorca estant, i també des de fora de la seva benvolguda illa.
Ramon Llull era un laic sense estudis realitzats regladament en una Universitat, però sabia formar-se en tots els coneixements en trobades amb estudiosos, sense menystenir els individus subtils del carrer, i, al mateix temps, consultava les biblioteques mallorquines i del continent, i assistí a les lliçons dels mestres accessibles: només fou autodidacte en part i es reconeixia com a il·literat, però sabia escoltar i preguntar.
Ramon Llull elaborà una vasta obra escrita –literària, mística, sociològica, política, científica, filosòfica, teològica– que féu compatible amb una vida activa i viatgera, tot polemitzant sobre les grans veritats teològiques i filosòfiques. Ramon Llull també va disputar sobre les controvèrsies científiques referents a l’origen i a la fi de l’univers i de l’espècie humana amb els erudits i savis de les universitats d’aquella inquieta Europa i, alhora, amb els pensadors dels cenacles musulmans. El resultat final d’aquesta gestió del coneixement fou una Teologia filosòfica o una Filosofia teològica sota el balanceig, propi de tota especulació, entre fe i raó. Això fa que Ramon Llull sigui avui dia un model de pensament multivalent, un prototipus obert davant la controvèrsia hodierna, si no a seguir, almenys a conèixer, fins al punt que els estudis de les noves tecnologies es veuen obligats a recordar-lo.
Ramon Llull és senyera en diverses coses: va proposar el llatí com a llengua d’entesa entre tots els pobles, va ser un dels primers impulsors del diàleg ecumènic amb les esglésies separades de Roma, va promoure trobades amb els sarraïns, va sistematitzar aspectes dels mecanismes de l’art de pensar, el que anomenà Art –un mitjà científic per a explicar totes les ciències, un llenguatge universal, un giny gairebé d’àmbit digital al servei del coneixement–, va fixar els temes teològics més importants enfrontant-se amb el dilema fe/raó, va utilitzar l’art de la ploma per tractar tota la ciència del seu temps, alhora que ampliava l’espai de la literatura catalana. A més, Ramon Llull es va relacionar per escrit amb papes i reis de l’Europa dels segles XIII-XIV, estigué present en sessions de palau, va visitar repetidament la cúria papal i assistí a sínodes eclesiàstics, baixà al nivell dels artesans, els joglars, els pelegrins, els mercaders, els vianants, els moribunds, els marginats, fustigà els prepotents, escometé els viciosos, s’enutjà amb els ociosos, hostilitzà els professors envanits, viatjà a Montpeller, París, Roma, Nàpols, Pisa, Gènova, Tunísia, Bejaia, Xipre, Armènia Menor, Jerusalem i Sicília, cercant amb tossuderia gestos de concòrdia, defensant la fe cristiana fins al martiri, si calgués, amb argumentació objectiva i informatitzada. I no per tot això Ramon Llull va ser un utòpic, car va saber trobar el seu lloc en el moment oportú, i enfrontar-se, quan calia, a les dificultats més desesperança- dores. Es calcula que el Ramon Llull de l’acció no féu menys de 15.000 quilòmetres en les seves anades i vingudes per terra i mar.
El mitjà de comunicació que Ramon Llull va utilitzar arreu va ser la paraula escrita, tant si era a terra ferma com si navegava en una nau, de manera que va arribar a ser autor de 275 obres, alguna escrita en àrab (no trobada), d’altres en català (17 obres + una carta), unes altres en català i llatí (34 obres) i tota la resta del conjunt en llatí (225 obres). Els temes del seu interès eren tots, des de les grans tesis teològiques i filosòfiques fins a les ciències particulars, com el Dret, la Medicina, l’Astronomia, la Geometria, així com també la teoria política, la doctrina educativa, les ciències experimentals i l’entramat sociològic, i fins i tot s’apassionà per l’elaboració de sistemes coherents per a unes eleccions justes a càrrecs públics.
Ramon Llull també fou autor de la seva autobiografia –dictada a uns monjos cartoixans de París (agost/setembre de 1311)–, als seus setanta-nou anys. Encara hi ha una seixantena de documents públics pertanyents als seus familiars i als seus interessos personals, entre els quals es troba el seu testament. Força elements autobiogràfics apareixen també en les seves obres de pensament i de creació literària, que ajuden a sincronitzar aspectes puntuals i de nous que no són gens menuts.
La personalitat de Ramon Llull també queda emmarcada dins l’aura de la mística, aquella ciència sobre la ciència de la sapiència irrefutable, l’espai on la nuesa del complex individu ha perdut els topalls, les adreces, els universals i els predicaments que fan tangibles les ombres de les ombres: la mística, repeteixo, com a perversió dels axiomes per entrar en l’objecte secret durant la treva que concedeix als sentits la contemplació fugaç del punt transcendent. Ramon Llull, doncs, s’endinsa en la pensa del seu Déu –en diu Amat–, per restar-hi bocabadat de la seva bonesa interior i exterior, i alhora fer-ne partícips tots aquells qui vulguin i puguin consonar amb ell.
En, amb, com, envers i per tots aquests remolins de pensa i acció, Ramon Llull queda entronitzat al lloc que li correspon per dret propi i merescut, entra definitivament en l’ateneu dels filòsofs universals, els quals, fins aleshores, també eren teòlegs, i matemàtics, i astrònoms, i físics, i moralistes, i sociòlegs, i músics, i gramàtics, i politòlegs, i literats, i poetes i –per què no?– místics. Deixa, doncs, d’alenar el Ramon Llull brivall i visionari, fabulós i boirós, l’afigurat pel croquis burlesc que una història visionària, sense ser-ne conscient del tot, ha plomejat sobre la seva persona al llarg dels segles i ha parasitat la seva figura real, i té lloc la naixença del viador precís, subtil, difícilment descriptible, inconfutable, inlassable, immesurable, límpid, engrandidor, immediat, ingent. En realitat, Ramon Llull no fou pas un convertit, si bé va canviar de vida, no fou pas un predicador, sinó un interlocutor i un discutidor de temes religiosos, no va ser un novel·lista, i, en canvi, va repassar amb censura els costums de la seva societat, no va fer diàleg interreligiós, ans va discutir sobre veritats teològiques amb els subjectes d’altres creences, no fou un màrtir, tot i que ho volia ser, no va ser franciscà ni del tercer orde franciscà, tot i que professava una gran predilecció per Francesc d’Assís, i va microprocessar els laberints del pensament humà, i no s’hi quedà encallat, i tampoc no va ser cap alquimista, ni cap utòpic, fantàstic o llunàtic o extravagant; va ser, simplement, aquell qui va veure la idea i s’hi va lliurar plenament amb cos i ànima.
I, finalment, el túrgid llegat de Ramon Llull és present en l’avui i quedarà reflectit en el demà per mitjà de nombrosos recursos mediàtics, de manera que el seu estudi fet en l’actualitat pot convertir-se fins i tot en un bàlsam de millora per a la grinyolant societat present i immediatament futura. I només cal ja afegir a aquest embalum de coses importants la tan desitjada canonització per part de molts cristians, que està estudiant l’Església catòlica, així com també el seu nomenament com a trenta-setè doctor de l’Església, un títol que recauria per primer cop en la història en una intel·lectualitat laica.
Tots aquests moviments cap endins i cap enfora revelen una evolució personal en Ramon Llull, tant en l’àmbit social com intel·lectual, que arriba regulada per cinc fites, que tot seguit cal detallar.
1- Família i vida domèstica
El darrer dia de l’any 1229, Mallorca cau en mans del rei Jaume I de Catalunya, la població sarraïna és reduïda, s’hi estableixen les estructures d’un nou Estat i diverses famílies catalanes s’hi traslladen, les quals reben recompenses de territoris per la seva col·laboració militar o econòmica en la croada.
La família barcelonina Llull/Erill s’estableix a Mallorca i participa en el repartiment de terres: un Ramon Llull, oriünd de Sant Andreu de Llavaneres, i una Elisabet Erill, d’una família noble provinent d’Erillcastell, a l’Alta Ribagorça. D’aquest matrimoni Llull/Erill nasqué el nostre Ramon Llull l’any 1232 a Palma de Mallorca, en una casa propera a l’actual església de santa Eulàlia, on fou batejat (segons tradició, el 25 de gener). Ramon Llull fill rebé una educació primària a casa seva, aprengué uns mínims de gramàtica (a partir de 1246), s’exercitava en la música, en la poesia i en un cert fer cavalleresc, amb possibles contactes a la cort reial mallorquina, i al mateix temps participava en els negocis familiars.
Sobre l’any 1263, Ramon Llull va fer un canvi rotund en la seva vida, i va deixar els afers propis d’un home de negocis per dedicar-se a uns altres negocis d’un mandatari anomenat Déu, que se li aparegué crucificat cinc vegades amb intervals de diversos dies. Ramon Llull, doncs, es converteix, gira la proa de la seva vida en sentit invers, i la programa en tres àmbits: 1) conversió dels sarraïns, 2) escriure el millor llibre del món, 3) fundar centres de llengües per aprendre l’àrab i les llengües dels infidels.
Tot seguit Ramon Llull fa unes peregrinacions catàrtiques a Santa Maria de Ròcamador i a Sant Jaume de Galícia (1263-1264), i, de tornada a Mallorca, comença una nova vida.
2. L’Art combinatòria
Ramon Llull concebé un sistema combinatori de conceptes per poder explicar i fins i tot demostrar amb fonament incontrovertible –que anomenà raons necessàries– les veritats teològiques posant-les a l’abast de la gent racionalista: l’anomenà Art –el seu conjunt expositiu constitueix el millor llibre del món–, aplicable també a totes les altres ciències, un sistema que donava valors conceptuals a les lletres de l’abecedari.
Des dels filòsofs grecs, hi ha hagut un esforç per explicar la natura física i la metafísica, servint-se de mecanismes gramaticals, coneguts amb el nom de Lògica: Aristòtil d’Estagira (384-322 aC) és autor de l’obra Organon (instrument de treball), on s’aplega la Lògica, especialitzada en la deducció sil·logística que permet de deduir conclusions cercades a partir de premises vertaderes –universals i predicaments–, de les quals resulta una deducció categòrica. La Lògica, tanmateix, com tota ciència, té uns principis, que són els principis de la deducció, a saber, axiomes comuns a tot el saber i principis propis de cada ciència, servint-se del recurs tècnic dels sil·logismes.
A semblança d’aquests precedents, Ramon Llull redactà la seva Ars compendiosa inueniendi ueritatem (Mallorca, ca. 1274).
En un començament, Ramon Llull elaborà set figures, i a finals d’aquest primer període seran setze les figures, algunes de les quals incorporaren diversos cercles mòbils amb les lletres inscrites; a partir de 1290 bastaran quatre figures. L’ Art lul·liana, en definitiva, és una ordenació d’estructures de base conceptual, expressades per lletres, que ajuda, no d’una manera automàtica, el discurs de l’enteniment, és a dir, a conèixer el fi d’allò que hom vol conèixer, i té un intent de matematitzar i mecanitzar el pensament tot facilitant-li els termes del raonament, per bé que l’enteniment raona sobre realitats i no sobre signes, encara que se serveixi de signes que representen realitats. Això no concordarà amb l’exigència del càlcul lògic formulat pel matemàtic i filòsof anglès George Boole (1815-1864), un dels fundadors del camp de les ciències computacionals modernes, quan escriu: “La validesa dels processos d’anàlisi no depèn de la interpretació dels símbols en ella emprats, sinó exclusivament de les lleis que regulen llur combinació” ( An Investigation of the Laws of Thought, 1854). Amb tot, Boole concorda amb la intenció de Ramon Llull, que també imposa unes condicions externes que regulen el funcionament combinatori dels signes, a semblança de la combinatòria musical que es regeix per condicionants i regles de temps i concordança o dissonància sobre la base d’un llenguatge universal que són els signes de les notes, de sensibilitats interpretatives múltiples.
En conclusió, les figures artístiques de Ramon Llull representen una art combinatòria de conceptes (Àlgebra), que es regeix per un ordre que es troba en un segon grau d’abstracció, amb una munió de fórmules de règim matemàtic, coneguda també com a Lògica algebraicomatemàtica.
3. Filòsof de l’acció i de la diferència
Ramon Llull escriu en el capítol 77 ( Com Déu és dreturer en los homes catòlics i en los infidels) del Llibre de contemplació en Déu: “ Glòria i honor, i gràcies i mercès, Senyor, sien fetes a la vostra Dretura, qui tan gran diferència ha mesa entre els fidels i els infidels”, objectiu present en moltes altres obres, el qual revela un pensador disposat a discutir amb aquell qui pensa altrament i és diferent a ell, anant-lo a trobar on sigui. La conversió dels sarraïns, que aleshores cincumdaven el cristianisme, serà el seu propòsit vital, i amb ells parlarà amb l’objectivitat més rigorosa a través de la seva Art –aquells no escoltaven la doctrina emanada de les autoritats cristianes (bíblia i sants pares)–, tot respectant l’alteritat personal de l’altre, i per això proposa la fundació de centres d’àrab i d’altres llengües per a aquells cristians i religiosos que vulguin emprendre la tasca de l’adoctrinament objectiu de les veritats cristianes parlant amb els àrabs, tàrtars i altres infidels servint-se de les raons necessàries.
Ramon Llull és hereu de la tradició clàssica en la línia de la doctrina d’Aristòtil d’Estagira, seguit del seu comentador Averrois, si bé discrepa amb ells per la propagació de la doctrina de les dues veritats, la filosòfica i la teològica, i l’existència d’una sola ànima racional per a tothom, posicionament no admissible per la doctrina de l’Església ni per un raonament lògic. Ramon Llull va rebatre aquestes doctrines en diverses obres seves, va defensar que la Filosofia i la Teologia caminen juntes i que l’ésser humà té una ànima racional individual immortal, que amb l’ajuda de la fe pot abastar les veritats més grans, que situa en els anomenats punts transcendents.
4. L’escriptor
En la línia de la inventiva culta feta per escrit, Ramon Llull fou un esplèndid prosista de creació ben personal, de singular collita, amb discerniment del fenomen literatura i del risc de ser editor, que amb una generositat imprevisible tractà tots els temes d’abast humà i els expressà en la seva llengua materna d’una manera elegant i innovadora, i sobretot en llengua llatina.
En aquest mateix sentit, cal remarcar que Ramon Llull es distingí pel domini de l’art poètica d’inspiració transcendent, amb format solt i reglat, de continguts didascàlics, i abastà també la prosa poètica, de manera que és mestre de la ficció literària en llengua catalana com a prosista i poeta. Tanmateix Ramon Llull dóna transcendència al seu inicial ofici de trobador: “ L’art, Senyor, de joglaria començà en vós a lloar i en vós a beneir; i per açò foren atrobats instruments, i voltes [giravoltes], i lais [poemes] i sons novells, amb què hom s’alegràs en vós” –però en l’actualitat són un mitjà de perversió i pecat–, i “ com lo vostre servidor i el vostre sotmès haja estat, Senyor, ça enrera fals lloador i mintent maleïdor, pus que vós l’havets esguardat amb los vostres ulls piadosos plens de misericòrdia, d’aquí avant proposa, Senyor, que sia vertader joglar en donar llaor vertadera de son senyor Déu” ( Llibre de contemplació en Déu, cap. 118. Com hom se pren guarda de ço que fan los joglars).
La qualitat poètica de Ramon Llull es fa palesa a través de setze obres poètiques o amb tonalitat poètica, que van des de l’any 1271-1272 al 1311.
D’altra banda, encara que l’enorme obra escrita de Ramon Llull no tingui tota ella una intenció literària sinó especulativa, ningú no podrà negar que és un dels creadors de la prosa literària en llengua catalana i un dels autors més prolífics de la plèiade dels escriptors. Ser escriptor i filòsof en acció no es poden separar en aquest cas, car la paraula, i sobretot en Ramon Llull, sempre és inseparable de la idea que la fa ésser, i l’una sense l’altra és incomprensible. Les obres lul·lianes de pensament i les de captació de voluntats han de ser estudiades dins l’òrbita de la bellesa literària, si bé no d’una manera limitativa, ja que l’autor va ser el primer a no distanciar-les.
5. Pensament religiós, social, polític
Ramon Llull dedicà tota la seva obra a explicar les veritats cristianes, a fonamentar-les amb els principis filosòfics i fins i tot a intentar demostrar-les, cosa que li valgué no pocs enfrontaments. Ell, però, tenia la seva estratègia, a més de la conceptual, la del recurs literari com ha estat dit, que li permetia d’emmarcar els conflictes racionals més punyents. És per això que Ramon Llull introdueix els exemples, les comparacions, les metàfores i el paisatge, és a dir, descriu i denota els components dels llocs on vol que la posada en escena de la racionalitat es faci objecte, amb el qual els conflictes conceptuals troben una escala d’ascensió, d’aquí l’anomenat tòpic literari del locus amoenus, un lloc que, a més de ser amè i delitós, és implicat per l’autor en un rol tant o més important, segons el moment, que el dels protagonistes humans tot contribuint-hi amb la seva “ virtut aconhortadora i sedant”, lluny de la seducció d’un casual romanticisme. L’arbre escollit sense espècie revelada, per exemple, s’independitza dels seus congèneres arboris per convertir-se en el llenç contra el qual es projecten mecanismes de raciocini, alhora que controla el discurs interior amb la combinatòria de les seves fulles; és el lloc on s’apleguen els pensadors per discutir coses transcendents i adoctrinar-se i, a més, és el contrapunt congenial amb el simbolisme auster de les figures de l’ Art. En fi, l’arbre es converteix en un altre recurs logicofilosòfic, en quelcom supraterrenal, que pertany a la sistemàtica dels principis inseparables de la lògica simbòlica, no a la retòrica.
Ramon Llull anà a terres de sarraïns amb finalitat apostòlica en compliment del seu primer propòsit vital, ja que estava convençut que la seva Art podria atreure els infidels a la vera creença. L’any 1293 s’apropà a Tunis pels mesos d’agost-setembre i es posà immediatament a practicar el mètode evangelitzador selectiu: primer, parlarà amb els doctors musulmans i discutirà amb ells els dogmes cristians; si les creences dels musulmans són millors, ell es farà musulmà; fou tot un èxit. Ramon Llull desplegarà la seva Art, detallarà les dignitats divines o principis arquetípics –els mateixos de la Teologia musulmana–, que aplicarà, amb forma correlativa a l’estil aràbic, al dogma de la Trinitat, font de discrepància amb els teòlegs musulmans, també es lliurà a explicar els orígens elevats i inspirats de la seva Art i, tot seguit, s’aplicà a la demostració del misteri de l’encarnació, una altra de les grans dificultats teològiques que no podien entendre els sarraïns que l’escoltaven: la situació fou difícil.
Tanmateix arribà un moment en què els oients estaven entusiasmats i ja eren proclius a la revelació cristiana, però un personatge no poc famós entre els sarraïns aconsellà al rei que tallés el coll d’aquell cristià que subvertia la nació sarraïna i destruïa la llei de Mahoma. D’altra banda, un home prudent aconsellà al rei que no actués així, i Ramon Llull fou empresonat i, pel mes d’octubre, fou expulsat del reialme de Tunis.
Per l’abril o maig de l’any 1301 Ramon Llull, dut pel zel de convertir els tàrtars/mongols, emprengué viatge cap a Xipre, on visità el rei Enric II de Lusignan, però es posà malalt per un atemptat provocat pels dos assistents seus, i va anar a recuperar-se al palau del Gran Mestre del Temple, Jacques de Molay, a la ciutat de Limassol (sud-est). Després, a començament de l’any 1302, Ramon Llull es dirigeix a la ciutat d’Aleàs, a la Cilícia, sabedor que allí trobaria els reis armenis cristians que podrien orientar-lo per a la seva tasca evangelitzadora; segurament en aquests moments visità també Jerusalem, que la trobà abandonada i desfeta.
L’any 1307, Ramon Llull, a l’edat de 75 anys, es dirigí a Bugia pels mesos de juny/juliol. Hi ha una miniatura que el presenta discutint en públic al mig de la plaça, però hi fou capturat, colpit i ficat a la presó, i en fou alliberat per la intervenció de comerciants genovesos i catalans.
L’any 1314, a l’edat de 82 anys, Ramon Llull sortí de Mallorca a la primeria del mes de maig en direcció a la Cort del rei Frederic III, a Messina, on romandrà un any sencer i on escriurà trenta-vuit obres plenes d’un apassionat misticisme racional. Tanmateix, Ramon Llull, retornat a Mallorca, encara emprendrà, pels mesos de setembre-octubre de 1315, un segon viatge a Tunis, on escriurà vint-i-cinc obres fins al mes de desembre. Tanmateix l’escriptor i filòsof de l’acció i de la diferència emmalaltí, i fou repatriat a Mallorca –es diu si fou per mercaders genovesos–, on morí l’any 1316.
En el camp social i polític, Ramon Llull és sempre molt explícit: persegueix la falsedat en els gestors dels càrrecs públics, escomet la ficció en la funció dels càrrecs eclesiàstics, abat la impostura en qualsevol classe social, compara el cap polític d’un estat amb la gestió del Déu just, de qui aquell ha de ser la imatge davant del poble. La concepció de la societat sota la figura d’un cos universal obliga el filòsof-teòleg a concebre el dirigent com a cap seu, i, doncs, té l’encàrrec de vetllar per qualsevol membre per petit que sigui d’aquell cos social, constituït de gent igual, de gent diferentment igual o igualment diferent.
Pere Villalba (Barcelona, 1938) és doctor en Filologia Clàssica per la UB i professor emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona. És membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i del Raimundus Lullus Institut. Autor de ‘Ramon Llull. Escriptor i filòsof de la diferència’ (Edicions de la UAB) i de ‘Ramon Llull. Vida i obres’, tres volums coeditats per l’IEC i la Fundació Elsa Peretti, en procés d’edició