La repressió franquista a Catalunya

Esplugues de Llobregat 8 de febrer 2020.

El dia 8 de febrer a 2/4 de vuit del vespre vam fer la presentació de la revista Memòria antifranquista del Baix Llobregat número 19 publicada per l'”Associació per la Memòria històrica i democràtica del Baix Llobregat”. Aquest número va dedicat a la repressió franquista a Catalunya ja que l’any passat va ser el 80è aniverssari de l’entrada de l’exercit franquista a Barcelona. Va presentar la xerrada el nostre vicepresident Santi Campo, va intervenir la M. Carme Romero, presidenta de l’associació i la Tina Merino, historiadora i directora de la revista, ens va explicar la repressió franquista a Catalunya amb unes pinzellades de la repressió a Esplugues.

La nostra presidenta va fer una prèvia informant que aquest any faríem els actes a l’Avenç perquè havien de començar unes obres que encara no han començat.

El 26 de gener les tropes feixistes entren a Barcelona, el 25 havien travessat el Llobregat i després de vèncer l’intent de resistència al pont d’Esplugues van entrar a la nostra capital. Ara fa sis anys el GEE vam fer la presentació del llibre de Lluís Martí Bielsa, un combatent de la guerra civil al Pont d’Esplugues (1939) ja que el protagonista va ser un dels soldats que va intentar volar el pont d’Esplugues per alentir l’entrada dels feixistes a Barcelona.

M. Carme Romero ens va presentar l’associació fundada almaig 2005 centrada en la lluita al Baix Llobregat en un moment que els moviments de la memòria encara no tenia la força que ara. Es tracta d’una entitat plural que vol arribar a la gent jove per explicar una història que durant els primers anys de la democràcia també va quedar amagada. El seu objectiu és estudiar i donar a conèixer la veritat. Han publicat quatres llibres Peatones de la historia, Batallones disciplinarios, Traumas, niños de la guerra y del exilio i Memorias para no olvidar. La revista Memòria antifranquista del Baix Llobregat es publicava dos cops any en forma de miscel·lània. L’any 2011 es va decidir canviar el sentit de la revista i fer monogràfics de la repressió a diferents territoris i el 19 que presentem avui és sobre Catalunya. Es fa en català i castellà perquè arribi a tot Espanya. Treballem també en l’erradicació de monuments i altres vestigis del franquisme i a la recuperació d’elements de memòria com fosses comunes i altres.

La Tina va insisitir que el principal objectiu de la revista és donar a conèixer el que va passar durant el franquisme, contrarestar el negacionisme, recordar les víctimes i enfortir la democràcia. La derrota de la Catalunya republican comença amb l’entrada a Lleida de les tropes franquistes el 3 d’abril de 1938. El 15 de gener van ocupar Tarragona, el 4 de febrer Girona i el 10 van arribar a la frontera amb França encara que la guerra no va acabar oficialment fins l’1 d’abril.

Entre finals de gener i principis de febrer del 1939, van fugir a França passant per diversos punts de l’Alt Empordà unes 350.000 persones, si afegim els qui van passar per la Cerdanya i el Ripollès arribem a unes 500.000 persones. El republicans catalans i espanyols van ser molt mal acollits a França i molts van anar a parer a camps de concentració: Argelès, Sant Cebrià, Barcarès, Rivesaltes, etc. Prop de 200.000 van patir les conseqüències de la Segona Guerra Mundial i en molts casos la deportació als camps d’extermini nazis.

A l’interior la guerra contra la república va continuar a les presons, camps de concentració, batallons de treballador@s. Segons Joan Villarroya, unes 80.000 persones van ser processades, 7 mil de les quals eren dones. A Catalunya 4.200 persones van ser condemnades a mort, 3.400 de les quals van ser assassinades i 17 de les quals eren dones.

Els escenaris dels assassinats van ser els cementiris de Lleida amb 547 persones, Girona amb 514 i Tarragona amb 724. A Barcelona l’escenari va ser el Camp de la Bota amb 1706 que van ser traslladades al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. Un nombre menor d’assassinats es va donar al Fossar de Montjuïc entre els quals destaca el President de la Generalitat Lluís Companys.

Una de les coses que sorprenen de la repressió va ser l’exercida sobre la Guàrdia Civil no oblidem que a Catalunya la Guàrdia Civil va romandre fidel a la República i es va mantenir a les ordres de la Generalitat. El 27 de gener de 1939 van ser detinguts els caps de la de la Guàrdia Civil en actiu el 19 de juliol de 1936, sotmesos a Consell de Guerra el 10 de març i executats el 24 (Francisco Brotons Gómez, Antonio Moreno Suero, Modesto Lara Molina, Juan Aliaga Crespi, Mariano Aznar Monfort). El general José Aranguren Roldán, al mando de la GC a Catalunya des de 1936, es va refugiar al Consulat de Panamà de València, però va ser detingut, traslladat a la Model el 8 d’abril, sotmès a consell de guerra i executat el 21 d’abril de 1939. El coronel Antonio Escobar Huerta, seguint les ordres d’Aranguren, es va oposar a l’aixecament militar de Barcelona, posteriorment va comandar l’exèrcit republicà d’Extremadura. A finals de març de 1939, es va rendir a Yagüe, va ser detingut i traslladat a Madrid i després a Barcelona, on va ser executat el 8 de febrer de 1940. La seva família va patir una dura repressió.

La repressió va continuar durant el tardofranquisme. Javier Tébar Hurtado en el seu article La repressió durant el tardofranquisme “un model dual” afirma que entre 1969 i 1975 la justícia militar va jutjar en consell de guerra 1817 civils. Aquesta jurisdicció es va continuar aplicant en delictes que ells consideraven greus mentre que l’associació il·licita i la propaganda subversiva van ser assignats al TOP creat en 1963. Entre el 1964 i el 1976 el TOP va encausar 1697 persones residents a Catalunya, majoritàriament obrers i estudiants.

Josep Clarà Resplandís en el seu article La repressió a Girona destaca que el braç instrumental de la repressió va ser l’exèrcit que van fer la feina bruta de la nova Espanya, però també hem de tenir present que darrere cda empresonament hi havia un català que havia fet una denúncia i es venjava d’un conciutadà. Entre les diferents presons hi havia més de 3.000 presos, el grup més nombrós dels quals eren pagesos i les organitzacions més castigades ERC i la CNT.

Segons Gabriel Ramon-Molins a La repressió franquista a les terres de Lleida el lleidatans afusellats van ser 779. La repressió exercida per la justícia militar es va estendra a 12.303 persones amb sumaris o diligències judicials. A la repressió militar es va afegir la repressió econòmica a través dels Tribunals de Responsabilitats Polítiques creat al febrer de 1939. S’han localitzat 3.343 en les terres de Lleida que van contribuir a omplir les arques del règim i a la misèria dels encausats i les seves famílies. Cal afegir els 407 exiliats a Amèrica Llatina, els 311 deportats dels quals 169 van perdre la vida als camps d’extermini nazis.

Jordi Piqué i Esther Farré a Els llocs de la memòria de la guerra civil i la repressió franquista a Tarragona donen la xifra de 10.200 consells de guerra sumaríssims, 693 condemnes a mort executades, milers de condemnes a penes de presó, incautació de béns pel TRP, depuracions de funcionaris, deportats, desterraments.

Montserrat Duch Plana a L’espoli dels espais de sociabilitat catalanes. La repressió sectària ens explica la incautació de béns es va fonamentar en la Llei de Responsabilitats polítiques. Mitjançant el decret de 23 de setembre de 1939 les finques rústiques i urbanes requisades per l’estat i procedents d’organitzacions sindicals marxistes i anarquines van ser lliurades a la Delegació Nacional de la FET i les JONS. Així doncs, les incautacions van servir per dotar d’infraestructures al Sindicat Vertical i per construir la xarxa d’Educació i Descans. També es van donar bés a l’església i, finalment, d’altres van ser venudes a particulars.

L’Aram Monfort a l’article Els camps de concentració franquistes a Catalunya 1938-1942 diu que els camps de concentració eren llocs de retenció dels presoners sense límit temporal i durava fins que arribaven els avals Als detinguts se’ls classificava en A (afectes) que sortien en llibertat, Ad (afectes dubtosos) i el B (desafectes lleus) eren enviats a un Batalló de Treballadors. El C i D desafectes greus i delinqüents eren enviats a la presó per ser sotmesos a un Consell de Guerra que el podia condemnar a mort.

El Batallons de Treballadors (BBTT) eren unitats militaritzades que els utilitzaven com a mà d’obra semiesclava. Els presoners d’aquest i els seus successors els Batallons Disciplinaris de Soldats treballadors no eren reclusos ni redimien condemna sinó que estven a l’espera d’una classificació final. L’1 de juliol de 1939 hi havia 93.096 homes en alguns dels 137 batallons que hi havia a l’estat. D’aquests 13.594 presoners estaven en algun del 20 Batallons desplegats a Catalunya. Entre 1938 i 1942 van funcionar a Catalunya 16 Camps de Concentració.

Cal tenir present també que la repressió va anar més enllà de la violència física. També va ser molt important la depuració política ja que “es necesario depurar a los envenenadores de almas” segons els tribunals militars. A Catalunya es va destituir tot el personal docent nomenat per la Generalitat amb posterioritat al 18 de juliol de 1936, fossin funcionaris o interins. També es van depurar ensenyants que no formaven part dels cossos públics. Dels 5.500 expedients de depuració el 28% va acabar en sanció i l’11% van ser separats de l’ensenyament. La depuració a Catalunya va ser més dura que al conjunt de l’estat encara que inferior a la d’Astúries. La universitat de Barcelona va patir una purga important, 135 sancionats i gairebé tots expulsats, dos traslladats a altres universitat. Molts d’aquests depurats es van exiliar i això va suposar un llast molt important per al sistema educatiu. També van haver-hi milers de persones desterrades procedents de les cases populars.

L’Antoni Gavaldà a La Causa general. la generalització de la repressió. Aquesta causa va ser un extens procés d’investigació que va començar a instruir-se en 1937 a mida que les tropes rebels anaven ocupant teritoris. Qüestiona el resultat de les eleccions de febrer de 1936, atribueix al Front Popular els mals d’Espanya i justifica la necessita del “Alzamiento”. Culpa el govern republicà dels mals de la guerra. La investigació va estar dirigida per un fiscal general amb seu a Madrid i a cada província es va nomenar un fiscal instructor que es va ajudar de dues forces. La Causa General va prendre la forma d’un sumari judicial i no es va acabar fins el 1960. La seva primera edició va ser prorrogada pel que llavors era ministre de justícia, el català Eudard Aunós. La repressió és dirigida per una part el poder civil: alcalde, secretari municipal i jutge municipal; per l’altra, el poder militar: la guàrdia civil. Es va seguir el mateix procediment a tots els pobles i tenia com a objectiu “averiguar los hechos delictivos durante la dominación roja”. La Causa General posa en evidència que els militars no només van ocupar territoris, sinó que van jutjar els vençuts i els van passar per les armes. Va ser possible gràcies a la col·laboració de l’estament militar però també per part de la societat civil que facilitava la informació i les delacions.

Segons Jordí Guixé al seu article La persecució franquista de l’exili republicà l’Espanya franquista va establir una organització policial política i diplomàtica per perseguir els exiliats i refugiats polítics, més enllà de les seves fronteres territorials. Pedro Urraca Renduelles, agent especial de la DGS, va ser l’encarregat d’aquests temes com a agregat policial d’Embaixada Espanyola a París. En les xarxes d’espionatge del govern franquista van participar agents catalans com Carles Sentís, Josep Pla, Francesc Campo, Eduard Aunós i el mallorquí Juan March.

Dels quatre cementiris provincials catalans el de Montjuïc va ser el primer a tenir memorial. El fossar de la pedrera es va començar a dignificar als anys 80 coincidint amb el trasllat de les restes del president Lluís Companys. També gràcies a la lluita de l’Associació Pro Memòria als Immolats per la llibertat a Catalunya que reivindicava que s’hi posesin els noms dels 1706 assassinats. L’Ajuntament de Barcelona va fer un Memorial amb els noms dels assassinats en el camp de la Bota i el 2012 Memorial Democràtic va fer una nova intervenció al fossar.

A Lleida El Memorial, l’Ajuntament i la Universitat es van coordinar per explicar les diferents memòries que hi ha al cementiri. Hi ha dues fosses amb més de 500 persones de la repressió revolucionària i franquista, una tercera fossa amb 502 soldats identificats, una quarta amb víctimes vivils dels bombardejos i un monòlit en record del deportats a Mathausen.

Josep Maria Solé i Sabaté a El com i el perquè de la repressió franquista explica la detenció i el posterior assassinat del president Companys. El 13 de febrer les tropes alemanyes el detenen La Baule-les Pins poble del departament del Loira Atlàntic on vivia. El 20 d’agost va ser traslladat a la presó de la Santé a París on va rebre un tracte correcte. El 26 d’agost arriba un un comunicat a la presó on es demana que el preident Companys sigui lliurat a l’embaixada espanyola al senyor Urraca, els alemanys van voler que quedés clar que el lliurament del pres es feia a petició espanyola.

El 27 d’agost a les 5 del matí, un cotxe el va traslladar a Espanya als calabossos de la Direcció General de Seguretat a la Porta del Sol de Madrid. Els primers 15 dies va estar incomunicat i va ser vexat i torturat. Cinc setmanes després va ser traslladat a la Prefectura Superior de la Policia de Barcelona i d’allí a Montjuïc. El consell de guerra va començar el 14 d’octubre a les 10 del matí. Noli van permetre aurodefensar-se i va ser condemnat a mort. El 15 d’octubre de 1940 a les sis del matí en el fossar de Santa Eulàlia s’executava la sentència. De cara al piquet de soldats i GuàrdiaCivil i rebutjant que li venessin els ulls i les seves últimes paraules van ser “Per Catalunya”. A les 6,30 moria el president de la Generalitat, un indiscutible crim d’Estat.

La Tina va acabar la seva intervenció amb les paraules: “És molt importar recordar per aprendre i aprendre per no repetir. La memòria és un signe de qualitat democràtica”.

La revista es pot adquirir i també consultar a la pàgina web de l’associació, on trobareu una versió en PDF. Les dades de la intervenció de la Tina estan extretetes del powerpoint de la seva exposició i el Santi és l’autor de l’article.

El tema més controvertit del debat va ser el paper de l’església. Van haver-hi intervencions que es queixen que durant la intervención no s’ha parlat de la repressió en l’època republicana sobre membres de l’església i el Joan Puiggròs va reivindicar el paper de Vidal i Barraquer que es va exiliar en desacord amb el suport de l’església institucional al cop d’estat franquista. Finalment es va parlar de la importància de l’educació per explicar la memòria.

Pel que fa a l’església es va reconèixer que totes les víctimes mereixen un record, però que la conferència tenia com a objectiu la repressió franquista, que l’església institucional es va posar al costat dels feixistes i va col·laborar amb la repressió, que les víctimes de la repressió franquista són incomparablement superior a les víctimes de la guerra en el bàndol republicà. I finalment que les víctimes religioses ja van ser reconegudes i honorades pel règim feixista en la Causa General.

Finalment, copeta de cava i pastes.