Dijous dia 2 de febrer, la Laia Guillamet Vilà, historiadora de l’art, guia i educadora cultural, ens va fer la primera conferència de l’any sobre el “Barrio Chino” que va tenir un gran èxit de públic en directe, noranta persones, i també va tenir més de trentsa visualitzacions en directe, gràcies a la feina de l’Enric Alsinet i el seu canal TeleEstudiEsplugues.
Una zona fora muralles al principi de l’època medieval poblada per alguns monestirs i convents com Sant Pau del Camp, el més antic, i camps de conreu. Posterorment Pere el Cerimoniós va incorporar el Raval a la zona emmurallada. Els primers nuclis urbanitzats són al voltant de Sant Pau del Camp, però el gran desenvolupament de la zona començarà al segle XVIII. El centre està massificat i aquesta és la zona de Barcelona amb més terrenys disponibles.
La industria portarà treballadors a viure i progressivament el barri s’anirà massificant enormement, durant molt de temps serà el barri més densament poblat d’una ciutat europea. Aquest barri obrer, popular anirà transformant-se en el tomblat de segle. L’element essencial de la transformació serà la urbanització de la Rambla el 1790 ja que aquest nou espai anirà concentrant elements d’oci de la ciutat, restaurants, teatres, hotels..
La màxima vez densificació es produeix entre les dues exposicions (1888-1929) en què arribar a tenir uns 100 mil habitants. El “Barri Chino és la part sud del Raval i el nom té el seu origen en la premsa. Es fa servir perquè grans ciutats tenen el seu barri xinès i Barcelona no tenia perquè ser menys. El nom no prové de cap colònia xinesa important, encara que hi hagués una petita colonia xinesa que es dedicaven a la venda de joies a la Rambla, sinó que té el seu origin en la premsa. Són principalment Àngel Marsà, avantguardista i periodista, i Francisco Madrid, periodista barceloní, els qui popularitzaran el nom.
La seva proximitat a amb la Rambla i el port seran la causa de la gran proliferació de cabarets, bars musicals, prostíbuls i negocis adjaccents com les conegudes “Gomas y lavajes”. Molts escriptors i artistes generen un fenomen literari arreu el món que popularitzaen el barri, com Jean Genet. És un barri sòrdid que la Barcelona benestant, oficialment rebutja, perquè que en el fons no pot evitar de sentir-se’n atreta.
L’any 1894 s’obre el Paral·lel on en concentrarà una bona part de l’activitat d’oci, teatres, cabarets… Així com el “Chino” conserva aquesta barreja de barri de les classes populars i de l’oci nocturn, al paral·lel li passarà igual. La fàbrica La Canadenca que generava una bona part de la llum que es consumia a Barcelona reforçarà el caràcter obrer del carrer i el caràcter mixt dels teatres o al matí es feien actes reivindicatius i a la tarda espectacles.El paral·lel serà conegut com el Brodway o el Monmartre barcelonins. Destaquem teatre com l’Arnau, el Molino, l’Olímpia, el Victòria.
Entre els locals musicals destaquen els flamencs: La Criolla, El Cangrejo, Villa Rosa, Barcelona de Noche… En aquests locals no només hi havia música sinó paral·lelament es desenvolupava la prostitució masculina i femenina, el transformisme i la droga. Personatges lligats amb aquests locals podem destacar Pepe el de la Criolla (José Márquez Soria) assassinat en estranyes circumstàncies el 1936 fou el creador de “La Criolla” i del “Barcelona de Noche”. La Carmen Amaya comença ballant en “El Cangrejo”, que avui en dia encara existeix. Jean Genet es transvestia i protituïa a la Criolla.
També hi havia tavernes, cases se dormir, pensions i protíbuls. Les cases de dormir eren grans habitacions plenes de llits, brutes i de condicions deplorables que et permetien de passar la nit per pocs diners. El prostíbuls evolucionen molt en aquesta època, sobretot milloren les condicions higièniques. La prostitució exercida en bordells és tolerada per les autoritats. El més famós era el Madame Petit al carrer de l’Arc del Teatre, que, a més, del luxe de les habitacions va introduir el bidet.
Amb la guerra i la posterior repressió del franquisme acaba l’època dorada del barri. Un barri que ha donat personatges tan populars en la història barcelonina com “la Monyos”.